Rotorua: la ciutat amb olor a ous podrits

15 juliol - Rotorua i l'arribada a l'infern

Ens llevem i prenem direcció Rotorua, la ciutat novazelandesa coneguda per la seva peculiar olor a sulfídric a causa de l'alta activitat geotermal de la zona i també per els seus banys termals i banys en piscines de fang, com per diversos geisers que es troben a la zona. Aquesta zona a més està en una zona de llacs, els més grans Rotoiti, Rotorua i Tarawera. De fet, Rotorua en maorí vol dir "segon (rua) llac (roto)".

Les portes de l'infern

En efecte, la ciutat fa una olor terrible a ous podrits!!! Tota la ciutat!! I a sobre no fa gaire bon temps... Igualment, tot i estar a l'hivern i plovisquejant ens endinssem a la ciutat de Rotorua i voltem pels seus peculiars parcs els quals poden representar perfectament les portes d'entrada a l'infern en cas d'existir. És impactant veure com surt vapor del terra, calor, i en algunes zones com broten piscines d'un color entre el gris i el marró amb una certa pudor que continuament estan bombogejant i emetent calor. A més, donat que gran part de la zona emet àcid sulfídric està completament buida de vegetació, fet que fa que el paisatge sigui més de tipus lunar.

Benvinguts a Rotorua!

En algunes zones es pot trobar directament el sulfur (reconegut pel seu color groguent), realment val molt la pena visitar aquesta ciutat i els seus voltants, especialment si mai heu vist una zona amb tal activitat geotermal als teus peus i on viu gent. Com a curiositat, dir que els banys tenen totes les aixetes oxidades a causa dels gasos que emet la terra. La qual cosa ens fa pensar el poc temps que deuen durar els cotxes aquí... ja que si es rovella el motor igual que les aixetes...

També en aquesta regió, els maorís feien forn naturals als jardins de les seves cases, és a dir, excavaven un forat al terra on hi hagués una mica d'activitat geotermal, i simplement coïen el menjar en aquests pous calents d'aigua i/o fang i vapor.

Típic parc de Rotorua

A tot això el dia va empitjorant i la pluja augmentant, de fet he d'anar a cambiar-me els pantalons a la campervan degut a la que està caient! Així que decidim al migdia / tarda anar al museu de la ciutat, Rotorua Museum of Art and History, que pert cert és un dels més recomanables si aneu a Nova Zelanda. Val molt la pena, i ara us explicaré per què.

Trobant el costat positiu de l'olor a sulfídric

Sí, per una banda, en un dia de pluja com avui és el lloc idoni per passar la tarda, però per una altra es que el museu està molt ben fet, i tenen guies gratuïtes (en anglès) cada mitja hora o cada hora (i si no recordo malament potser en algun altre idioma). I avui no serem afortunats amb el temps però sí en just entrar i iniciar-se una visita guiada al museu. Primer dir que el museu es troba en un edifici on del 1908 al 1966 va ser un recinte de banys termals i alhora un sanatori, especialment per alcohòlics, ja que es creia que les aigües termals, els banys en fang i algun altre mètode amb electrodes no gaire ètic avui dia feien que aquestes persones es recuperessin.

L'edifici encara conserva algunes zones de la zona de banys original i del sistema de tuberies del que disposava per anar distribuïnt les aigües termals i els fangs que sortien de sota terra per tot l'edifici. A part, de l'història de l'edifici i l'edifici en sí que ja és maco, el museu et proporciona una visió força global de la cultura maorí, de com els anglesos van acabar quedant-se l'illa i de la tràgica història de la regió.

Quin bon aspecte! Ara em fico...

Al 1840 (aproximadament), els anglesos van descobrir les zones termals de Rotorua i unes terrasses que van ser formades per sílice, una de les meravelles de Nova Zelanda al 1800 redescobertes pels anglesos (els maorís ja sabien de l'existència de les terrasses i les zones termals). Aquestes terrasses, la Rosa ("Pink Terrace") i la Blanca ("White Terrace") van triomfar com a destí turístic de l'època quan encara calia fer hores i hores de vaixell per arribar a Nova Zelanda des de l'antiga Europa. Tant va ser el turisme que es va formar la avui anomenada Te Wairoa, situada just al costat d'aquestes meravelloses terraces. El fet és que la matina del 10 de Juny de 1886 el volcà Tarewera (sí, el que ara el seu cràter és un llac) es va ficar en erupció, cobrint tota la ciutat de turistes de lava i cendres i sepultant a tota la gent que hi havia en aquell moment allà. De forma que les terrasses van desaparèixer per sempre més junt amb tota la ciutat i un centenar de persones que van perdre la vida allà. Aquesta erupció també és la responsable de la creació de tots els llacs que envolten la zona de Rotorua.

White Terrace (terrassa blanca), quadre de Blomfield (1884)

Bé, això és una breu explicació de l'història de la zona, la qual és molt interessant al igual que la seva composició a nivell geològic.

Un cop acabada la visita guidada del museu i després la visita pel nostre compte per poder mirar i llegir tot amb detall se'ns fa l'hora d'anar a buscar el lloc per dormir. Avui ens hem d'anar una mica lluny per poder passar la nit ja que Rotorua ja és una ciutat més turística i no hi ha cap aparcament legal per poder passar la nit amb la campervan. Així que anem cap a un càmping del DOC ("Deparment of Conservation") on sí que podem aparcar a canvi d'un petit donatiu...

Esther

Fent de miners a Karangahake!

14 juliol - Aprenent sobre la història minera de Nova Zelanda

Antiga ruta de tren per transportar les extraccions

El dia no ens acompanya gaire, però fa més misteriós i adient el paisatge que envolta l'antiga zona minera de Karangahake que envolta el riu amb el mateix nom. La primera parada la fem a Waikino, i de seguida comencem a inspeccionar la zona. Hi ha una part on es pot veure la maquinària antiga de la mina abandonada, al igual que les antigues vies de tren on es transportava tot el material que s'extreia de la mina i, fins i tot, encara es poden veure el grans forns subterranis (ara en terreny d'una granja) on s'escalfava el que s'havia extret de la mina per purificar-lo i convertir-lo en el que després serien lingots d'or! Sí, perquè la zona de Karangahake va ser una important zona minera d'or!
Al 1852, Charles Ring descobreix or en una zona propera a la ciutat de Coromandel. A partir d'aleshores es comencen a descobrir altres zones amb or, algunes més fructíferes que d'altres. La indústria minera prendrà una gran importància dins de la incipient economia Nova Zelandesa d'aquells anys.

Instal·lacions d'on barregaven les extraccions amb
cianur per extreure l'or

La línia de tren que conectava Paeroa amb Tenatua va ser tancada al 1979, cosa que va permetre l'accés al públic a les zones mineres històriques dels anys 1870 fins als 1950. Bàsicament tot eren mines d'or, on a partir de l'introducció del mètode del cianur el procés de purificació es simplificava i es millorava l'eficiència, retornant així més or. Ara aquestes vies estan abandonades i encara es poden veure trams entre la vegetació.

Després de fer una ruta per Waikino ens aproximem en cotxe fins la zona de Karangahake on surten altres rutes des de les quals es poden veure els diferents forats pels quals s'entrava a la mina, al igual que caminar per alguns túnels reals oberts al públic i pels quals és recomanable anar amb algun tipus de llum.

El riu Karangahake entre les mines

El paisatge és força curiós, ja que la natura s'ha acabat integrant a l'antiga mina i circuit de producció d'or, o bé, millor dit, aquesta maquinària s'ha integrat a la natura gràcies al pas del temps.

Per la zona també es troben un parell de cascades, però simplement anem a veure que existeixen i no els hi fem gaire cas, tot i que, no per això deixen de ser maques! Segurament ara ens hi quedaríem més estona mirant-les però aleshores ja havíem vist altres cascades i no ens impressionava tant (i això que encara no hem arribat a veure les que serien les cascades més impressionants que mai hem vist... ja arribarà!).

Ben passat el matí acabem la ruta i anem cap a Te Aroha, on primer passem per l'i-site (el punt d'informació) Tot i que se'ns ha fet una mica tard, el dia no acompanya gaire i aviat es farà fosc... encara tenim una mica de temps per fer una petita passejada per la zona del gèiser de Te Aroha, el Mokena gèiser, el qual al final no vam poder veure en acció... Cal dir, que Te Aroha és un poble d'aigües termals, Spa's i centres on anar a relaxar-te, però com podeu suposar no vam provar-ne cap...

I bé... mentre caminàvem ens hem perdut una mica al camí de tornada, però hem tingut sort i hem trobat una parella d'avis amb dos néts que passejaven també per allà i hem acabat la passejada amb ells. Realment els kiwis són molt amables i amigables!

Fent una mica d'Indiana Jones, jejeje

Avui dormirem al costat d'un camp esportiu, on bufarà un fort vent tota la nit (i sí, per un moment patiré sobre si la campervan es mantindrà dreta o la tombarà el vent!!

I dit això amb Te Aroha iniciarem una mica la ruta de les aigües termals o zones geotèrmiques actives!

Esther