Estem a xina o a tailàndia?

23 maig - Segon dia a Mae Salong

Monument als màrtirs xinesos

Ja portem un dia a Mae Salong però és un bon moment per explicar la curiosa història d'aquest poble. Tot comença al 1949 a Xina, la guerra civil xina ja porta temps enfrontant als partidaris de Mao Zedong i l'exèrcit del Kuomitang. Les forces del Kuomitang estan a punt de perdre la batalla i totes es retiren a Taiwan excepte dos batallons que no volen rendir-se davant de Mao. Acaben buscant refugi a fora del territori xinès, a Birmània, l'actual Myanmar. Allà van tenir que lluitar amb l'exèrcit birmà que s'oposava a la presencia d'un exercit estranger en el seu territori. El 1961 el que quedava d'aquest exèrcit, uns 4000 homes van demanar asil a Tailàndia i s'hi van instal·lar a les muntanyes de Mae Salong. La condició que va exigir Tailàndia va ser que l'exèrcit s'encarregués de controlar les forces comunistes per la zona. Aquest exèrcit anhelava fer fora els comunistes de xina i va intentar reconquerir xina vàries vegades però cap amb èxit. Així que durant anys van estar preparant-se per reconquerir xina, mantenir un exèrcit així tot i l'ajuda de Tailàndia i els Estats Units resultava molt car així que per financiar-se van transformar aquestes muntanyes en una gran producció de d'opi. Al 1971 Mae Salong tenia la refineria d'heroïna més gran de tot el Sudest asiàtic. A mesura que els anys passaven els soldats del Kuomitang van començar a abandonar les armes i anys més tard, quan les drogues ja començaven a ser un greu problema mundial, el govern tailandès va forçar que canviessin el cultiu d'opi per el del té. Per intentar oblidar una mica tot aquest passat turbulent fins i tot Tailàndia va canviar el nom oficial del poble de Mae Salong a Santikhiri (que es pot traduir com "muntanya de pau").

Avui en dia ja no hi ha res d'opi i el poble és conegut per el seu té. Sembla un poblet tailandès com qualsevol altre però és fàcil veure que la majoria de cartells no estan en tailandès si no en caràcters xinesos i que el que parlen els seus habitants no és tailandès si no el xinès de Yunnan.

Al matí, just al costat del nostre guesthouse, hi ha un petit mercat on sembla que els habitants dels pobles tribals venen a vendre les seves mercaderies. Una cosa peculiar és que l'esmorzar tradicional en aquesta zona, suposo que per la influència xinesa, són una mena de xurros amb llet de soja.

Gent de les tribus venent al mercat del matí

Després d'esmorzar hem visitat un dels monuments del poble, el monument als Màrtirs Xinesos un monument/museu en memòria dels soldats del Kuomitang que van morir lluitant ja sigui per Xina o per Tailàndia. Després de visitar aquest temple hem anat a una cafeteria a provar un dels famosos tes locals. Una de les coses curioses és que ens han donat tres sucres diferents per si li volíem ficar, un sucre "negre" que no estava cristal·litzat, un sucre "groc" que vindria a ser el sucre moreno que coneixem tots i típic sucre blanc refinat.

El té oolong i els seus tres sucres

Després del té ha començat a ploure així que hem anat al guesthouse. Quan el temps s'ha aclarit una mica hem anat a veure el Phra Boromathat Chedi, una estupa i un temple que estan a la cima de la muntanya en la que està la ciutat. Segons hem llegit el camí era una escala de 720 graons, per sort amb petites construccions de tant en tant per descansar. Al arribar a dalt les vistes no han estat tan impressionants com esperàvem perquè pujava una boira espesa per la muntanya. El pitjor ha estat que enmig del camí de baixada ha començat a ploure molt. Ens hem resguardat una mica en un petit descans a les escales però després d'esperar una mitja hora i veure que no acabava de ploure ens hem ficat els impermeables i hem baixat en quant ha afluixat una mica.

Panoràmica des del temple