Un llarg camí fins a Luang Prabang

29 maig - 300 km = 9h

Avui ens hem llevat aviat ja que havíem d'agafar el bus cap a Luang Prabang. A les 8h ja estàvem a l'estació de busos de Luang Namtha amb uns tickets per un bus a Luang Prabang (els havíem reservat el dia anterior a la mateixa agència amb la que vam fer el trekking, tot i que aquí "reservar", simplement vol dir arribar aviat per tenir lloc... o aquesta és la sensació que ens va donar). En principi havíem comprat el ticket per al bus local, però semblava que aniríem en un bus una mica millor i amb AC. Just abans de que sortís un bus cap a Vientiane (la capital laosiana), ens diuen que el nostre bus (el bus més guay) no sortirà i que hem d'anar en el que va a Vientiane, que para a Luang Prabang. Aquest bus ja tenia molta més pinta de bus local...la bosses anàvem als seients del darrere juntament amb altres maletes, caixes, bosses de guindilles... i bé, també van acabar pujant al bus una infinitat de caixes tipus caixa de sabata però que pesaven moltíssim! I les quals anaven repartides per tot el passadís del bus!

El "maleter" del bus.
Les nostres bosses a l'esquerra de la imatge

El primer tram del viatge de Luang Namtha a Luang Prabang consisteix en tot un seguit de corbes on un parell de laosians (casualitats de la vida, més a prop no podien estar... el que estava davant meu i el que estava al costat del Teixi) van començar a potar per la finestra...oju, amb el bus en marxa! És curiós però sembla que els laosians es veuen més afectats per les conduccions en carreteres amb molts revolts que no pas els guiris! (em remeto també al bus que ens va portar de Huay Xai a Luang Namtha).

En serio viatjarem amb tot això al passadís?

Bé, va ser un trosset on vam patir una mica, però el punt positiu eren els bons paisatges (s'ha de mirar sempre la part positiva) i bé, que ens vam començar a riure una mica de la situació dels laosians vomitant per les finestres, les corbes, el viatge que ens esperava...

Però això no va ser pas el tram més difícil (o més aviat pesat)! El tram de 80km que conectava la carretera principal a Luang Namtha amb la principal en direcció Luang Prabang no estava asfaltat! Ah, clar, i també hi havia corbes, tot i que potser no de 180º...

Això va durar gairebé 3h!! Clar, de quan en quan paràvem perquè justament estan fent obres per asfaltar la carretereta i hi havia una excavadora treient terra...

Nosaltres pensàvem que en 9h de viatge podriem llegir o dormir, però no. Només podies mirar per la finestra i agafar-te al seient, jejejeje. Finestres que s'havien de mantenir tancades tot i la calor perquè sino era impossible respirar per la polseguera que s'aixecava per la carretera sense asfaltar!

Com a curiositat, portàvem al costat un altre home que no parava quiet i es va ficar amb les bosses a dormir al darrere del bus, on el seu equipatge consistia en una motxilla buida amb una bosseta que contenia un bolet, i el qual de quan en quan treia i se'l mirava amb carinyo i il·lusió (i no tenia pinta que se l'anés a menjar...). Mai sabrem què tindria d'especial aquell bolet, però va ser una distracció tenir aquest personatge al bus (el qual per sort no vomitava...).

La gran carretera

Finalment, vam acabar aquest tram i vam parar en un lloc per comprar menjar, beure i descansar una mica. La resta del viatge va ser una mica més tranquil, tot i que es va fer pesat...

El nostre sopar: optimitzant l'espai al bol

Per fi som a Luang Prabang! En un guesthouse amb internet decent (i habitacions decents i bé de preu) i ara toca sortir a veure el Mekong abans de que s'acabi de fer fosc.

Passejant (ja ben bé de nit), veiem el Mekong i també el seu afluent Nam Tha on hi ha un pont fet de bambú pel qual pots creuar (demà ja hi passarem).

Vistes al Mekong des de Luang Prabang

Passegem una mica pel mercat nocturn de manualitats (dirigit al turista) i descobrim el particular mercat nocturn de menjar on trobem diverses paradetes on per l'equivalent a un euro i mig (15000 kips) pots omplir tot un bol d'un buffet lliure ple de diferents coses! Ja tenim sopar!

I ara a descansar una mica...

Esther