29/5/16

Quan no tens en compte les pujades i baixades de les marees...


13 juliol - Un dia amb una mica de mala sort


Avui ens llevem i jo creuo els dits per no agafar un super embús creuant Auckland, sí, ho torno a dir, tinc un mal record de l'embús que vam agafar el primer dia només arribar a Nova Zelanda per creuar Auckland. El problema és que només es pot creuar per un lloc, en concret per un pont, a no ser que vulguis fer una gran volta... per tant TOTHOM ha de passar per allà. Això fa que a totes hores hi hagi transit i a les hores puntes sigui terrible. Però bé, al final hem tingut sort i hem creuat Auckland sense gaires problemes.

Paisatges espectaculars abans de baixar a la cathedral beach!

Després d'un parell hores llargues de conducció arribem a Thames, un poble on no hi ha gaire cosa la veritat. Vam fer una petita passejada i vaig aprofitar per llençar a la bústia algunes postals. Ja de pas ens informem sobre què veure a la península de Coromandel, que és la zona que volem visitar avui. El problema és que a l'hivern és més complicat visitar el parc i especialment si no tens un 4x4... així que anem directament a visitar l'anomenada "cathedral cove" cova de la catedral. Per arribar-hi cal creuar la península de Coromandel per una carretereta on la Jucy no acaba de saber en quina marxa ha d'anar. Recordem que portem una campervan amb canvi de marxes automàtic... i fa una mica el que li dóna la gana, cosa que no em fa gens de gràcia... a més que a les pujades (sí, s'han de creuar algunes muntanyetes) és com un cargol de lent perquè porta una marxa massa alta...
Però al final, després d'una mica de patiment a la carretera (encara no és migdia i ja porto ben bé quatre hores de conducció...) arribem a l'aparcament!! (on hi ha alguna que altra Jucy més).

Sí, sembla un paisatge de conte! És Nova Zelanda :)

Per sort hi ha unes vistes fantàstiques des de l'aparcament, això fa que el meu emprenyament amb la campervan disminueixi una mica... A continuació prenem el caminet de baixada cap a la platja, realment un camí molt agradable on hi ha petits desviaments que et porten a altres mini cales (sempre i quan la marea estigui baixa.., que com sempre som tan afortunats que l'agafem pujant...).

Cove beach, la catedral de la platja

Ja som a la "cathedral cove"! Realment és preciós el paisatge!! Llàstima que sigui hivern, doncs la platja fa una bona pinta... però clar.. fa força fred. La "cathedral cove" la gràcia és que pots atravessar la pedre i passejar per l'altra platja, però... la marea està pujant i si anem a l'altra platja després ens haurem de mullar per tornar! Ja us dic que nosaltres i els horaris de les marees no és lo nostre! Així que ens quedem a la platja principal jugant una mica amb un raig d'aigua que cau des de la zona boscosa superior que envolta la platja.

Cathedral beach, observant la pujada de la marea
De camí de tornada a l'aparcament intentem veure les altres cales, però la marea ja és massa alta i simplement hi ha roques i no es pot acabar d'apreciar la cala. Així que tornada a la campervan!

Dinem amb tranquil·litat i després de visitar algun altre punt d'interés, bàsicament altres platges de la zona anem a provar sort amb la "hot beach", es tracta d'una platja on hi ha una zona que si fas una mica de forat a la sorra surt aigua calenta! I... com no! La marea és alta!! No podem accedir a la zona on surt l'aigua calenta!! Avui no hem tingut gaire (gens) de sort amb les marees...


Altres cales on la marea no ens deixava gaudir-les
Així que una mica decepcionada condueixo fins a Whangamata on passarem la nit. Tot i que primer intentem fer una volta per la ciutat després d'anar a comprar al super però ens comença a ploure a bots i barrals... així que tornem a la nostra campervan a fer el sopar i dormir. A tot això, cal dir que el pàrquing on passem avui la nit està just darrere d'un i-site, un dels habituals punts d'informació a Nova Zelanda. I que fica explícitament que només poden passar la nit allà les campervans "self-contained", auto-contingudes, ie, que d'alguna forma tenen un dipòsit per l'aigua bruta, i un WC portable del qual ja parlarem més endavant i que encara no hem fet servir. I bé, arriba una capervan que sabem que no compleix aquest requisit...i a més que som al centre de la ciutat i al costat de l'i-site, per tant la probabilitat de que vingui algú a multar-los és molt alta! Perquè a Nova Zelanda controlen sempre totes aquestes coses, hi ha els anomentats rangers al igual que els hi havia a Austràlia. Així que podeu imaginar què va passar l'endemà al matí (a les 7h o així).

Fins demà!

Esther

22/5/16

De Kauri a Kauri

12 juliol - Descobrint els boscos únics de Nova Zelanda!


Ens llevem al bonic càmping al costat de la platja, però no el podrem gaudir gaire, ni el passeig marítim (o un caminet al qual podem anomenar així) que resegueix la costa. Opononi i Omapare són llocs per tornar, especialment a l'estiu deu estar molt bé la platja, que al contrari de les d'Austràlia no són mortals.... I no podrem gaudir aquests poblets tant com ens agradaria ja que tenim ganes de veure mil coses més d'aquest país i tot i així ja us avanço que ens quedarem amb les ganes de veure més coses! Així que una tornada a Nova Zelanda està assegurada en algun moment (espero que no gaire llunyà).

Avui visitarem boscs de kauris. I ara bé, què és un kauri?

Waipua Forest Park: un super kauri

Els kauris són arbres autòctons de Nova Zelanda, i és la espècie més voluminosa (el diàmetre del seu tronc pot arribar als 5 metres) del país (tot i que no la més alta). Els boscs d'aquests arbres són uns dels boscos més vells que existeixen, tenint en compte que hi ha ancestres de kauris ja des del juràssic (fa 100-200 milions d'anys). Donada l'alçada d'aquests arbres (potser 50 metres), hi ha moltes espècies que viuen a la part de dalt del kauri, com falgueres que fan ús de la gran copa d'aquest arbre per poder viure tranquil·les. El fet, és que aquests boscos abundaven a tota Nova Zelanda, però encara no se sap perquè exactament van començar a desaparèixer i ara només queden unes poques regions i boscos d'aquesta peculiar espècie d'arbre, tot i que el canvi climàtic i durant un llarg període l'ús massiu de la seva fusta, també està o ha ajudat a la seva desaparició. Si busqueu més informació sobre aquests antiquíssims arbres trobareu que són una mostra de supervivència i adaptació.

Zona boscosa de Waipua Forest Park
Mida dels troncs...versus... mida de l'Esther
Ara bé, després d'aconseguir parar la destrucció massiva d'aquests arbres i boscos dels quals en queden ben pocs, resulta que ha aparegut una malaltia causada per un fong que afecta de forma greu a aquesta espècie, fent que un cop l'arbre té la malaltia sigui impossible salvar-lo. Per aquest motiu en tots els boscs i parcs de Nova Zelanda ens hem de desinfectar les bambes / botes tant a l'entrada com a la sortida per tal d'evitar transpostar les espores d'aquesta malaltia o alguna altra i no contagiar més boscs ni zones amb vegetació.

Primer de tot ens dirigim al Waipoua Kauri Forest, el bosc de kauris de Waipoua. Encara el sol no ha escalfat prou i el dia està una mica tapat, a més que a l'estar en un bosc l'humitat és molt més alta i la sensació de fred molt més! Si fins i tot hi ha petites gotetes congelades a l'herba...Tot i així i em l'esperança que el sol comenci a escalfar una mica més comencem una petita ruta pel bosc de kauris gegants. El parc té unes quantes rutes, de 10 min fins una hora i mitja que anirem fent al llarg del matí. Amb elles descobrirem els kauris i les seves gegantines mides!


Finalment al Trounson Kauri Park, farem de nou una ruta per un bosc de kauris, sí, avui és el "kauri day". Cal dir que el temps ha millorat i fa sol, això fa les passejades molt més agradables i maques. Com a curiositat, just a l'entrada de la ruta hem vist un conill gegant! No sé si és que aquí no se'ls mengen i per això tenen aquestes mides, però us asseguro que aquest conill dóna de menjar a unes quantes persones!!
Conill per donar de menjar a tota la famíia
al costat del Trouson Kauri Park
I bé, entre bosc i bosc de kauris se'ns ha passat el dia, i ara ens dirigim cap a Auckland, la capital d'aquest paradís. Buff... quines poques ganes d'apropar-me a la ciutat... només de pensar-hi en l'embús que vam agafar el primer dia només per creuar la ciutat...

Però, al final decidim no arribar a Auckland i ens quedem just al nord, a Orewa, que ja pertany a la zona de Auckland però està fora de la ciutat a un aparcament al costat del club de surf.
Un cop hem aparcat, aprofitem la poca estoneta que encara queda de sol, o vaja els últims rajos de sol del dia, per fer una passejada per la zona. Orewa és un poble de platja (sí, us ho heu pogut imaginar pel tema de que era un aparcament ple de surfistes), i la veritat és que és un bon lloc per viure-hi si treballes a Auckland. És tranquil, a pocs minuts (sense embusos) d'Auckland i amb un bonic paisatge al costat de la platja.
Orewa, petit poble de platja al costat d'Auckland
I bé, entre una cosa i l'altra ja s'ha fet de nit... així que demà continuarem amb la nostra expedició per Nova Zelanda!


Esther

9/5/16

Descobrint els boulders!

11 juliol - Opononi, Omapere, dos pobles de costa

Avui ens llevem sense sorpreses amb el fang i també sense cap veí al voltant. Realment és un bon lloc per passar la nit tranquils i amb un bon paisatge. Però aquesta nit no la passarem pas al mateix lloc, sinó que anirem cap al sud, cap a Omapere i Opononi, dos poblets de costa. Per això fem quilòmetres cap al sud (unes dues hores de viatge perquè les carreteres són maques però no rectes) fins arribar a Kohukohu on agafarem el ferry per creuar el riu i arribar a l'altra punta, Rawene. D'aquesta manera ens estalviem uns quants quilòmetres si féssim la ruta per l'interior i ja de pas provem de nou això de travessar un riu en cotxe.

Boira espesa abans de creuar el riu en ferry

Mentre esperem l'hora de sortida del ferry que ens transportarà tant a nosaltres com a la nostra Jucy, saludem a una família una mica "garruleta" que també està esperant per creuar i que ens explica que sense boira el paisatge és molt maco, que a veure si tenim sort i la boira puja i podem gaudir de les vistes. Doncs realment ara mateix hi ha una boira espesa que no ens deixa veure l'altra vora de riu, encara que li dóna al paisatge un caire misteriós.

Paisatges típics de l'illa nord de NZ. Així dóna gust conduir!
A tot això, cal dir que conduir per Nova Zelanda està força bé, no hi ha quasi cap altre cotxe i tot i que les carreteres es pot dir que no són fantàstiques i que hi ha força corbes, els paisatges sempre són espectaculars i això compensa.

Un cop hem creuat el riu anem fins al i-site (el punt d'informació de cada poble), que es troba entre Opononi i Omapere, on ens indiquen algunes rutes per fer per la zona i llocs per passar la nit. Per començar anem a veure el Koutu Boulders, són unes roques esfèriques formades de forma natural que es troben a la platja entre Koutu i Kauwhare. En aquest cas, sorprenentment, hem tingut sort amb la marea i està baixa (i encara no està pujant...) de forma que podem veure aquestes formacions rocoses perfectament i passejar per la platja entre les roques i els animalons (ostres i altres) enganxats a elles. És força impressionant pensar que aquestes formacions són naturals, doncs són tan perfectes! Tan esfèriques!
I sí, aquestes roques són naturals i... gegants!
No es té clara la seva formació, però la seva composició es basa en un recobriment de calcita (es pot dir que fa de ciment) i a l'interior es poden trobar minerals com el quars i la dolomita. Són formacions estranyes que només es troben en llocs concrets com en un parell de punts de Nova Zelanda, Austràlia i Virgin Gorda, una illeta de les British Virgin Islands.

Ens plantegem si l'aparcament des d'on es poden anar a veure els boulders és un bon lloc per dormir (tot i que està prohibit...), però de moment ho descartem encara que prenem nota mental d'ell. Abans d'anar a fer una ruta que passa per una cascada anem a un mirador des del qual es poden veure les platges dels respectius pobles i també la formació dessèrtica de Hokianga. I ara sí, anem a fer una petita ruta (d'unes dues-tres hores) que passa per una cascada.

Als boulders de Koutu!

Iniciem la ruta anomenada Waiotemarama en la qual ens endinssem en l'espesa vegetació dels boscos novazelandesos, hi ha una mica de fang, que de vegades fa el pas una mica relliscós, però podem continuar la ruta sense problemes. Al cap d'una estona sembla que hem arribat a dalt i hem creuat la cascada, en tota aquesta estona ens hem afartat una mica del fang, doncs està molt més enfangat del que ens imaginàvem. Ara tocaria tornar però... jo no sóc conscient i hem de tornar a fer la volta! Jo que volia baixar per un altre lloc! Així que toca tornar a passar per totes les zones plenes de fang! Finalment arribem a la nostra Jucy on ja toca menjar alguna cosa (de fet és una mica tard per dinar...).

Incrustacions de mol·luscs a les roques
Ara cal decidir què fer i on anar a dormir, el pàrquing de la ruta de la cascada també és una opció, però encara hi ha força llum i estaria bé acabar d'aprofitar-la. Així que decidim tornar cap a Omapere i Opononi, pobles on des de la carretera es tenen unes boniques vistes a les platges (llàstima que sigui hivern! A més aquí no tenen animals mortals a les platges com a Austràlia.... De fet, des d'Opononi o bé Omapere (sí, estan al costat un de l'altre) es poden veure les dunes, tot i que més aviat el dessert de Hokianga. El contrast entre les platges i els seus prats i el dessert que pots veure davant és impressionant.

Vistes a les platges entre Opononi i Omapere

Finalment acabem a un càmping a Omapere, el qual s'emplena en un moment! No ens pensàvem que l'hivern hi hagués tanta gent per aquesta zona més de platges. No sé com deu estar a l'estiu si ara en ple hivern està així! Allà ens podem dutxar amb aigua calenta, recarregar la Jucy (posar aigua, carregar bateria elèctrica per les llums i per mantenir la nevera) i amb la poca llum que ens queda (llàstima que marxi tan aviat el sol...) fem un petit passeig per la costa i ja de pas anem a comprar un vinet per sopar, que ja toca estrenar els vins novazelandesos!

Bona nit des d'Omapere

Esther

2/5/16

Anem al nord, anem a Cape Reinga!

10 juliol - Entre fang, aigua, sol i ovelles. Un dia a l'irlandesa!

Avui ens llevem igual de sols que ens vam anar a dormir al nostra paratge particular al costat del llac Waiparera, però notem que el terra està una mica més enfangat per la rosada i per una mica de puja que ha pogut caure durant la nit. Avui tenim previst arribar al punt més septentrional de Nova Zelanda, el cap Reinga. Així que després d'esmorçar recollim la campervan i ... i... vaja, no entenc perquè les marxes no van bé! I això que té canvi automàtic, no tira cap endavant, resulta que només va cap enrere... mmmh...i aleshores és quan el Teixi i jo ens adonem que les rodes del darrere estan en una zona plena de fang!!
Al cap de Reinga
 la tempesta s'està apropant per l'oest...
Vaja, i ara què fem? La meva proposta si no aconseguim sortir-nos ara és esperar a que el sol apreti una mica i assequi el terreny, però òbviament no acaba de ser una bona proposta, així que el Teixi baixa de la campervan i em dóna algunes indicacions per poder treure una mica les rodes del fang i comença a empènyer la campervan (cosa no gens fàcil perquè allò pesa un mort!) i bé, després de que el Teixi acabi una mica enfangat aconseguim sortir del fang! Jajajajaja, quin inici del dia! Després de l'ensurt inicial de no saber com sortir-ne, al final ens acabem rient de la situació.


Far al Cap Reinga, el punt més septentrional de NZ
 Després d'una bona estona de conduir per la carretereta que ens porta fins al Cap Reinga, acabem arribant! I ens trobem que hi ha un parell de campervans més com la nostra! Visca els Jucy! De fet, és graciós perquè quan et creues a la carretera amb algú que porta la mateixa campervan poc discreta de Jucy et fan llums o et saluden, és com sentiment col·lectiu de dir, sí jo també he pagat poc i per això se'm pot veure des d'uns quants metres que porto una autocaravana llogada!
De fet, aquesta serà l'última campervan que fem servir, ja que a l'illa sud hem llogat un cotxe per por a que les carreteres estiguin gelades (som a l'hivern i a l'illa sud les carreteres poden tenir gel o neu).

Observant les platges que intentaria creuar sense gaire èxit
El temps està una mica canviant, és a dir, es pot dir que fa un temps a l'irlandesa. Pots tenir les quatre estacions de l'any en un mateix dia, i durant el camí cap a Cap Reinga hem passat pluja, sol i vist arcs de Sant Martí. Els paisatges de l'illa nord de moment ens recorden moltíssim als paisatges del sud d'Irlanda. Camps verds, vaques, ovelles, el mar al costat, temps amb pluja, sol, fred, calor, vent...

Les vistes des de la zona del far del Cap de Reinga són espectaculars i fa un sol esplèndid! Però... a la nostra esquerra podem veure clarament com una tempesta s'està apropant...confiem en que tardi una estona en arribar-nos.
Sorpresa a la platja!

Pel moment, hem decidit fer una ruta per la costa oest del cap passant per Te Werahi. El treckking bàsicament segueix la costa i gran part d'ell es fa creuant per la sorra de les platges. Així que baixem del cap, anem a la primera platja i de cop veig una cosa fosca que no és una roca... al principi m'espanto una mica perquè sembla un gos... però ara bé la sorpresa! És una foca força petita!! Quina monada! Sembla una mica espantada, suposo que per estar sola a la platja i tenir uns humans que se li acosten una mica. És el primer cop que veig una foca "en llibertat"! Bé, després d'observar a l'animaló una estona (sempre guardant una certa distància perquè no s'espanti massa i per no molestar-lo) continuem la nostra ruta de creuar la platja. Però...

Camps i extensions verds del nord de NZ, abans de la retirada
Les marees juguen un paper molt important a Nova Zelanda, cosa de la qual encara no ens hem adonat ni som conscients, però comencem a entendre perquè als centres d'informació a una pissarreta a l'entrada posen l'hora de pujada de les marees... mmmh... interessant...
Començo a anar saltant de roca en roca per esquivar l'aigua, però això puja massa ràpid, i mentre el Teixi es queda observant com intento creuar la platja i la meva lluita entre la marea que puja i jo, de cop per evitar caure ja tenim una cama de l'Esther dins de l'aigua!!
Bé, crec que he entès que és hora de retirada... i que no es factible creuar a no ser que et remullis una mica (i no anem precisament preparats per remullar-nos i menys en pla hivern)... així que toca retrocedir i tornar al far de Cape Reinga.

El cuiner
Canvi de plans, anem a intentar una altra ruta per la zona! Aparquem la Jucy, agafem les motxilles i anem a la cerca de la ruta. El que no sabíem era que avui no seria el nostre dia de sort en qüestió de rutes i després de creuar un camp de vaques i les seves corresponents defecacions... a més de que gràcies a la pluja de la nit i la del matí tot estava encara més enfangat... No som capaços de trobar el camí correcte (cosa poc habitual a Nova Zelanda perquè les rutes estan molt ben marcades), així que tornem a fer retirada i anem a dinar a la campervan mentre poso a assecar els meus mitjons i pantalons xops per l'intent de creuar amb la pujada de la marea.

Vistes des del trosset de treckking Te Werahi que vam fer

Fem bé, perquè al cap d'una estona plou (sí, recordeu que pel matí hi havia una tempesta que avançava en la nostra direcció, doncs sembla que ha arribat fins aquí...). Per sort, no dura gaire i reemprenem el camí per fer un nou intent a una altra ruta... Per arribar al punt de partida de la ruta la qual és fer part del Te Paki Coastal Track a partir de la platja (i també càmping) de Tapotupotu cal començar a baixar per una carretereta de terra (la qual ara està encara una mica humida i hi ha alguna zona amb fang) i on la pendent per baixar cada cop és major. Així que aparquem en un raconet la campervan i acabem baixant fins a la zona de la platja Tapotupotu a peu, un cop allà sí que fem un trosset de ruta per la costa, on passem per sobre d'un petit bosc de "mangroves" com els de la costa australiana i unes platges amb unes aigües que conviden a banyar-se tot i ser hivern. A més, es poden observar diferents tipus d'ocells, que amb una mica de paciència i sort es deixen fer alguna foto.

Ocellet fotogènic a la platja Tapotupotu
Girem cua i refem el camí, amb la corresponent pujada per arribar fins al lloc on hem aparcat la Jucy i acabar de fer la pujadeta amb ella (sí, per sort no s'ha quedat a mitja pujada...). Anem desfent la carretera que hem fet aquest matí per arribar al Cap de Reinga, i a mig camí ens trobem un ramat d'ovelles al mig de la carretera! Això sí, els novazelandesos són molt considerants i un parell de quilòmetres abans i un parell de quilòmetres després del punt de pastura ho han senyalitzat a la carretera. "Caution".

Sorpreses a la carretera
Un cop les ovelles ens permeten el pas, ens plantegem tornar a passar la nit al mateix lloc que la nit anterior, però aquest cop ens arriscarem a que entri una altra campervan i tingui poc marge de maniobra, ja que no ens volem tornar a posar a la zona de terra (que després es converteix en fang) i ens posem al poquet tros mig asfaltat al costat de l'entrada. Crec que al Teixi no li va agradar gaire haver d'empènyer la campervan, jejejeje. I dit i fet, avui veiem la posta de sol amb tranquil·litat i fem el sopar de mentre els raigs del sol s'amaguen darrera del llac Waiparera.

Petó a la vora del llac on quasi al matí ens quedem encallats...

Bona nit!

Esther